Xarbotaven als ulls randes de foc.
Dos cossos gerds nedaven en la nit,
ventres i mans confosos en un floc
que festa i ball havien enardit.
Ebri de sèrics encantalls, recloc
dins copa de cristall mon esperit:
que de calds llavis mai no perdi el toc,
que els vi moscat hi beguin i l'agrit.
Al marbre nivi de la calaixera
guardà com record el meu present
i aquell cristall que afaiçonà delera
d'acoblar-se als replecs de pell ardent,
vora el tàlem que acull la fetillera,
té el toc del marbre esquerdat, fes, sofrent.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada